- Senyor Cocteau, en cas d’incendi, què salvaria vostè d’aquest museu?
- Salvaria el foc
Vilassar no és aquella illa perfecta aliena als avatars del seu entorn sinó un simple punt més en l’àmplia geografia. Condicionat i fràgil alhora, exposat als reptes i a les amenaces globals. La cultura és aquell foc mantingut generació rere generació, capaç d’esdevenir incendi i cremar la vanitat dels pobles. La cultura com a tradició però també com a arma per a canviar realitats. La tradició, sense ser avivada creativament també s’apaga i mor.
És per això que cal reflexionar i pensar en una política cultural capaç d’empoderar els seus múltiples actors, de deixar els espais necessaris per a la seva expressió i creació, sense límits que podrien acabar escaldats. La cultura i les seves expressions conquereixen naturalment aquests límits i és en aquesta conquesta on podem parlar d’una cultura socialment emancipadora i capaç de promoure el pensament i l’esperit crític, feminista, ecologista, antiracista i amb perspectiva LGTBIQ+.
Governi qui governi a Vilassar, doncs, haurà de fer front a una urgència: una planificació cultural que tingui en compte, d’un costat, els múltiples potencials (humans, naturals, socials, patrimonials, creatius, d’espai i geogràfics) del municipi però també el valor intrínsec d’aquesta, la cultura, quan pot cremar sense estar subjecta als condicionants extintoris del mercat, de la ignorància i dels classismes.
Martí Santcliment
