Quan a una persona de Barcelona li has d’explicar què vol dir ser de poble i quines son les seves virtuts, un cop superats els tòpics estúpids de “viviu entre cabres, no?” i “és que esteu incomunicats”, a vegades es pot passar a una conversa més profunda i un pèl menys centralista. En aquest moment els explico que ser de poble vol dir passejar pel carrer i saludar tothom, vol dir anar a fer una cervesa sense haver quedat amb ningú perquè quasi sempre et trobaràs algú conegut, vol dir que el teu veí tindrà les claus de casa teva per si mai passa res. També vol dir que els nens i nenes van sols a l’escola i podran jugar fins tard al carrer i que si una persona té problemes es crearan xarxes de solidaritat per ajudar-la. En definitiva, ser de poble vol dir sentir-se part d’una comunitat. Sóc conscient que aquesta meva visió està idealitzada i que durant les últimes dècades, amb el creixement desmesurat que han patit els municipis i el fervor competitiu i consumista que impera a la nostra societat, s’ha empetitit aquest sentiment de pertinença i ha fet que ens tornem cada cop més individualistes i desarrelats. Precisament perquè en sóc conscient, però, crec que és bàsic que treballem incansablement per revertir aquesta dinàmica i fer dels nostres pobles espais d’estima i de solidaritat entre les seves veïnes i veïns.
Aleix Duñó
