top of page
  • ARA Vilassar

Xavier Godàs: “amb la dació a Bankia transformem deute en política pública d’habitatge”

A la següent entrevista, publicada al butlletí municipal ‘Punt de trobada’, l’alcalde de Vilassar Xavier Godàs justifica l’operació financera amb Bankia, n’explica els detalls i sobretot n’assenyala els efectes; uns efectes materials –econòmics, perquè suposen retallar el deute de 10 milions d’euros- però també simbòlics i d’alta volada política, per tot allò que signifiquen en matèria de prioritats: com diu Godàs, “l’aposta del govern és frenar la pressió financera i fer de la necessitat virtut, transformant deute en política pública d’habitatge”.

Quines han estat les claus de l'operació amb Bankia que ha permès retallar 10M€ de deute de cop?

La dació en pagament a Bankia és una operació treballada des de fa més de tres anys, un cop superat el concurs de creditors de què va ser objecte la societat municipal VISERMA SLU. El principal deute de la societat tenia el seu origen en l’operació urbanística de Can Manyer, en la mesura que no es van arribar a vendre una part dels actius immobiliaris. En concret parlem de 13 habitatges, 106 places de pàrking, 4 locals comercials i 25 trasters. La crisi frenà en sec les vendes. I amb això, el grup municipal (del qual VISERMA en forma part) arrossegava un conjunt de càrregues financeres imponent, de més de 12 milions d’euros. Bankia conformava el principal creditor, amb aquests 10 milions d’euros que ara ens hem tret de sobre.

“Dit una mica en broma i en petit, hem fet com els grecs en l’època de Varoufakis, amb la diferència que nosaltres hem concretat un acord que ens permet estar a un punt d’assolir la normalitat en matèria d’endeutament”

En qualsevol cas, però, els problemes objectius s’han de resoldre amb pragmàtica. I des d’un punt de vista pragmàtic, hi havia dues opcions. Una, assumir sense disputa el pagament del deute contret amb Bankia (antigues Caixa Laietana i Caja Madrid) de manera preferent i prioritària a la prestació de serveis públics, la qual cosa hauria comportat una retallada dràstica del conjunt de serveis que proporciona l’Ajuntament. Ras i curt: pagar els bancs i limitar-nos a escombrar carrers. La segona opció era desprendre’ns de patrimoni no venut destinat a la venda a tercers, en la fórmula de dació en pagament, fet que ens permetia eixugar deute alhora que preservar serveis públics. No ha estat gens fàcil però ho hem aconseguit. Dit una mica en broma i en petit, hem fet com els grecs en l’època de Varoufakis, amb la diferència que nosaltres hem concretat un acord que ens permet estar a un punt d’assolir la normalitat en matèria d’endeutament. Si a futur podem garantir el manteniment del conjunt de serveis en matèria d’esports, cultura, atenció social i educativa és gràcies a aquesta dació. I això sí que no és broma, perquè no es poden retornar en líquid 10 milions més els interessos, i alhora garantir la despesa associada al conjunt de la cartera de serveis públics.

Entenc que aquest tema sigui matèria gris i que la ciutadania pugui considerar que és problema dels gestors municipals resoldre els atzucacs organitzatius i econòmics. Assumeixo el fet que, si en termes de gestió la dació és un excel·lent per al personal tècnic de la nostra casa, des d’una perspectiva política té un impacte menor. La nostra ciutadania vol, ben legítimament, saber de què li servirà tot plegat. D’entrada, com he dit abans, ens servirà per preservar i garantir els serveis públics.

Quina és l’equació financera i immobiliària que s’ha acordat? I quina projecció ha de tenir a efectes de deute, patrimoni i habitatge?

L’estructura de la dació és la següent. Es traspassen el conjunt d’actius immobiliaris no venuts de l’operació de Can Manyer, amb el solar de les cases del Ravalet. La diferència de valor entre el preu taxat actual d’aquests actius i el valor inicial de les càrregues hipotecàries l’assumeix l’entitat financera. D’aquest conjunt urbà, però, l’Ajuntament manté la propietat pública d’un bé patrimonial essencial, la Nau Vella (la que està per davant de la nova biblioteca i que conforma amb aquesta l’antiga centralitat tèxtil de Vilassar). Aquest aspecte marca clarament la posició de l’Ajuntament respecte de l’entitat financera. Ha estat la nostra línia de defensa fonamental.

“Aquest exemple és el més paradigmàtic de la dació i marca la filosofia de l’aposta del govern: frenar la pressió financera i fer de la necessitat virtut, transformant deute en política pública d’habitatge”.

Tinguem en compte una qüestió, aquesta nau contenia tota sola un deute de 3.443.458,34 €, provinent del període en què s’hi havien de construir 17 habitatges de renda lliure -a preus de mercat. En no poder-los realitzar a conseqüència de les deficiències estructurals de l’edifici, el nou planejament general la qualificà d’equipament públic. Per bescanvi de la Nau, l’operació de dació aporta dos solars, el de la Galbanya i el de Sta. Maria, els dos sumats valorats en 912.000€ (421.000 i 491.000, respectivament). La diferència de valor de la resta de la càrrega hipotecària, 2.530.546€, l’absorbeix l’entitat financera. A futur, en els dos solars només s’hi podran construir habitatges de protecció oficial: 12 a la Galbanya; 22 a Sta. Maria i un equipament públic, més unes altres 12 vivendes HPO al tercer solar de les actuals cases del Ravalet. Aquest exemple és el més paradigmàtic de la dació i marca la filosofia de l’aposta del govern: frenar la pressió financera i fer de la necessitat virtut, transformant deute en política pública d’habitatge.

S’ha dit que què hi guanya l’entitat financera; que tot plegat té algun motiu ocult pel qual els bancs sempre guanyen; que l’Ajuntament perd patrimoni. Anem a pams.

El conjunt de patrimoni que Bankia absorbeix compleix tres condicions. Una, que era patrimoni destinat igualment a la venda a tercers, excepte en el cas de la Nau Vella de Can Manyer, equipament destinat al servei públic. La segona és que es posa límits a la mena d’operacions que l’entitat o l’operador que sigui poden fer a Vilassar. En els tres solars només s’hi podran contruir habitatges de protecció oficial i, en conseqüència, seran opcions d’habitatge plurifamiliar a preus públics reglats per la Generalitat de Catalunya. La tercera és que Bankia absorbeix la diferència entre el valor taxat d’aquests actius que traslladem en la dació, respecte d’allò que el municipi deu. Una diferència de més de 4 milions.

“amb l’operació i l’amortització progressiva del deute, el consistori haurà reduït en 4 anys més de la meitat del seu deute públic. De 31 milions acumulats el 2012, avui ens situem en menys de 15 milions”.

Que a futur l’entitat financera o l’operador que sigui en el seu lloc podrà realitzar els 46 habitatges HPO i amb això obtindrà beneficis? Doncs bé, que així sigui, però bona part de les regles del joc les ha fixat l’Ajuntament i, a data d’avui, amb l’operació i l’amortització progressiva del deute, el consistori haurà reduït en 4 anys més de la meitat del seu deute públic. De 31 milions acumulats el 2012, avui ens situem en menys de 15 milions. Encara és una xifra elevada que caldrà anar fent disminuir fins el 2019, per situar-nos significativament per sota del 110 en l’índex d’endeutament, però és una xifra assumible. S’haurà acabat la història del Vilassar endeutat. No generarem més endeutament en el que queda de mandat per tal d’assolir aquests propòsits. I mentrestant farem un estudi objectiu, precís, públic i pedagògic de les causes del deute vilassarenc, per no tornar a caure-hi.

La dació permet iniciar una nova etapa per l’economia municipal?

El deute històric municipal té dues causes fonamentals. D’una banda, la promoció immobiliària en part fallida de Can Manyer. Resulta evident que si en el seu moment s’hagués pogut vendre el conjunt d’actius immobiliaris, mai hauríem estat en una situació tan delicada. L’altra component del deute és conseqüència de tenir despeses corrents que superen la capacitat regular d’ingressos municipals, fet que ha comportat que el consistori hagués de generar ingressos extraordinaris per tal de sostenir l’àmplia cartera de serveis i el conjunt d’equipaments de què disposa. El govern no vol retallar. Vol rectificar allò que pot ser considerat superflu i millorar en eficiència, de manera que arribem a un estadi en el qual el conjunt de l’administració pugui sostenir-se gràcies als ingressos que sabem del cert, o gairebé del cert, que podrem obtenir gràcies al calendari fiscal anual. I quan tinguem l’oportunitat d’obtenir ingressos extres, aquests els hem d’invertir en el que toca: en inversions infraestructurals públiques, no en sosteniment de despesa corrent. Aquí rau el canvi de model de gestió necessari.

“amb els deures necessaris fets, podem afirmar que sortir del Pla d’Ajust equival a no augmentar impostos als nivells que hem estat augmentant fins ara, fonamentalment en el cas de l’IBI, que quedarà congelat”

Per tant, amb aquesta nova situació, mantindrem i reforçarem les polítiques de sostenibilitat, però, i és molt important, l’actual context implicarà en breu donar per obsolet el Pla d’Ajust vigent des de 2012, el qual ens manté sota vigilància del Ministeri d’Hisenda. Amb una conseqüència immediata: no haver d’augmentar més la pressió fiscal. Val a dir que ara Vilassar manté una pressió fiscal en la mitjana de les poblacions de referència pel que fa a nombre de població i prestació de serveis. Som conscients, però, que aquest increment d’impostos ha estat una constant en aquests darrers anys. En som responsables. Agraïm l’esforç col·lectiu, esforç que ens ha permès mantenir la intervenció pública i alhora poder resistir la pressió financera. Però amb els deures necessaris fets, podem afirmar que sortir del Pla d’Ajust equival a no augmentar impostos als nivells que hem estat augmentant fins ara, fonamentalment en el cas de l’IBI, que quedarà congelat.

Queda molta feina per fer. L’hem de fer amb perseverança, defugint capelletes, mantenint el full de ruta i sense cap ni una distracció. Amb humilitat. Estic satisfet d’haver assolit un canvi d’etapa en el deute. Però no n’estic orgullós. No ho estem. Mai se n’ha d’estar quan allò que es fa és el què s’ha de fer. Ara el que ens preocupa és recuperar les cases del Ravalet com a cases per a l’atenció social de persones i famílies en situació d’exclusió social. Ho estem negociant de nou amb Bankia. El nostre objectiu immediat és reobrir les cases, mentre no s’hagin d’enderrocar. Les necessitem, les volem, i és de justícia reclamar-les.


bottom of page